La promocionen com la comèdia britànica de l’any. Una mica aviat per a aquesta afirmació, però qualitats no li falten. “Pride (Orgullo)”, dirigida per Matthew Warchus, no només segueix la remor d’èxits com “Full Monty” o “Billy Elliot” sinó que a més té un rerefons social que la converteix en una rara avis del cinema comercial actual. Drets gais i sindicalisme. Poderosa combinació.
Ens situem en ple meridià de la dècada dels 80, en l’Anglaterra de la Margaret Thatcher. Davant el quadriculat món de la fèrria dama, veus del poble reclamen els seus drets. Allà hi era la marxa de l’orgull gai de 1984, amb aquest esperit reivindicatiu que avui es manté ocult sota una falsa imatge de festa i postureig. Encara que no eren els únics que reclamaven els seus drets, els miners també passaven les seves penes i es van declarar en vaga nacional. Amb la sensibilitat social a flor de pell, i amb set de justícia, un petit grup d’activistes gais i lesbianes va decidir aquell any que també havia de posicionar-se davant la situació dels miners, lluitar pels seus drets i recaptar fons per ajudar a les seves famílies.
Fets reals que serveixen al director per muntar una història plena de contrastos, gais, miners, lesbianes, londinencs, gal·lesos, … un camp de cultiu per recrear situacions còmiques, emocionants, sorprenents,… amb el perill implícit de caure en trillats tòpics. Matthew Warchus amb prou feines cau en ells, i aconsegueix un equilibri magnífic entre el melodrama i la tragicomèdia, entre el social i l’emocional, amb moments per a les llàgrimes però també per d’altres tan festius com a divertits, fent de “Pride (Orgullo)” un film “bonrotllista”, i això juga molt al seu favor.
La banda sonora exerceix un important paper a l’hora de contagiar aquest bon rotllo entre els espectadors, amb temes emblemàtics com “Relax” de Frankie Goes To Hollywood, “Blue Monday” dels New Order, o “West End Girls” dels Pet Shop Boys. Però gran part de l’èxit de la pel·lícula descansa en la seva bona col·lecció de personatges, que abasta un gran espectre demogràfic en el que és fàcil trobar a algú amb qui sentir-se reflectit. Personatges joves, vells, de ciutat, de poble, homosexuals, heteros,… que parteixen d’una etiqueta però que acaben sent com de la família. Provinent del món del teatre, Warchus demostra el seu bon saber fer en la direcció d’actors, amb un repartiment coral que funciona i que inclou actuacions destacables com la de l’experimentat Bill Nighy i una joiosa Imelda Staunton.
Educació i entreteniment per sortir del cinema amb cara de smiley, content i cultivat.
